Debat-2

4.- Esport oficial i esport adaptat.
Per clarificar el punt hem de dir que l’esport per a persones amb discapacitat és un esport adaptat. Normatives, categories, competicions, etc. es fan amb uns paràmetres establerts segons les discapacitats. Ho sigui que adapten l’esport a les possibilitats del discapacitat.
Quan nosaltres rallam d’esport adaptat ho feim també quan rallam d’esports amb ells!
Son dos conceptes molt diferents.
Si Vidalba és un club esportiu. Si volem relacionar-nos amb l’exterior. Si volem participar en competicions, etc. tot i que podríem discutir si ens agraden les divisions, les normatives i el que sigui (ho discutiria tot) hem de promocionar l’esport oficial. A més, a ells els agrada molt competir (son com tots).
Hem de seguir idò fent el que intentam fer amb la petanca adaptada (per exemple?). Hem de dedicar més esforços (s’hi n’hi ha) a altres esports, i a la mateixa petanca, i que juguin entre ells, potenciant les seves categories? Ho hem de cercar més vincles de convivència? Ho ja està be com esteim?.
Quan sortim, viatge a Anglaterra, Special Olímpics, FEEDI, etc. Que pretenem que facin, que és el més important, que guanyin? que participin? que s’ho passin be? Que passaria si quedessin els darrers en tot?
Des del meu punt de vista crec que senzillament hi ha que participar en més sortides i com ara, improvisar. Valor més les experiències (fins que un dia una sigui negativa i tinguem que modificar els esquemes) que els resultats (que també m’agraden). Açò, però, indica més dedicació d’algú a aquestes tasques. Tan la FEEDI com els Discapacitats Físics, com Specials Olímpics, donen prou sortides si algú els du endavant. També implica una despesa important, possiblement pel participant i per Vidalba si ha de pagar les despeses del acompanyant. Queda obert.

5.- El paper del voluntariat. El paper dels familiars.
Sí ens atenem al que diu la Llei del Voluntariat, aquest és imprescindible. La societat no pot assumir el cost que significaria professionalitzar tot el que fan. Així i tot açò no és el més important.
El voluntariat és important pel fet de ser una manera de fer humana. Gent disposada a fer coses pels altres sense interès. El que no s’enten de la dita Llei és que si un voluntari es compromet (signa un paper de compromís com a voluntari), pugui ser “empapelat” si no fa les seves “obligacions”! Ni els polítics tenen aquest compromís!
Vidalba es nodreix i viu gracies al voluntariat. Persones que accepten (sense papers) compartir unes estones, unes activitats, amb persones que per ells tot sols no ho podrien fer. Persones que aporten idees, temps i doblers (encara que sigui indirectament) a una finalitat, que la vida dels que ho volen compartir sigui de més qualitat.

Els familiars no tenen una llei especifica però també tenen obligacions. A més, també volen el millor per a la persona discapacitada. Però així com el voluntariat vol assumir una funció, el familiar necessitat “descansar” d’aquesta funció.
El familiar necessita trobar espais on la persona discapacitada trobi el seu lloc, un espai per compartir amb algú, un espai que donen vida.
Aquest espai no és necessàriament Vidalba, seria negatiu, però si que Vidalba ho pot ser per alguns. De fet ja ho és.
Denot, però , que hi ha un trencament entre el que pot fer Vidalba i el que necessiten els familiars. Que els papers d’uns i dels altres no és assumit o no és clars o encara hi falta molta pedagogia. És el que hem de trobar.