No deix de demanar-me el perquè de moltes coses. I no sé el perquè és així però, ho és. I és clar, tenc coses a dir. El problema ve quan en tost de dir-ho s'ha d'escriure. Hi ha que dir també, que vist el ressò que ha tingut aquest bloc, no sé si serveix de gaire. Bé, mentre per a jo no sigui massa dur, insistiré.
He mirat el calendari d'activitats que es presentarà a la propera assemblea de VDB així com també el Federació Balear. No ho he fet al de la FEDDI. D'una primera lectura m'han sortit bastants dubtes.
S'ha de dir, perquè es pugui entendre, que per participar a la FEDDI, o sigui als campionats d'Espanya, no cal competició prèvia. Un club si apunta i ja està.
Amb la Federació Balear hi ha un intent de que aquesta hi envii representants segons la classificació dels campionats de Balears. Però mirant els campionats, no es celebren campionats de totes les modalitats esportives. No sé com, quan, qui ho decideix. Tampoc no sé com es valora el lloc de celebració.
Per exemple hi ha el campionat de petanca a Eivissa. Sortida i tornada el mateix dia! Açò implica a les sis del matí ser a l'aeroport per agafar dos vols. A les 10h, quan comença la competició un ja només és mitja persona!
No hi ha campionat de Balears d'atletisme !?
Després, quan hi ha participació en els jocs d'Especials Olímpics, com que aquest no son pròpiament de la federació, només tenim plaça quan els va bé als de FEAPS. Pot ser la Fundació hauria de jugar un paper i ser el contacte d'aquesta organització a Menorca.
Bé, mirant els calendaris m'han quedat molts dubtes. No sé si algú te res a dir.
27 de febrer del 2009
3 de febrer del 2009
Debat-3
7.- El cost de els actuacions amb discapacitats.
Un dels condicionant que tenen molts de discapacitats és la falta d’autonomia per fer moltes coses. Falta de mobilitat tant personal com espaial, falta de capacitat de decisió, etc. Açò implica que per a fer una activitat és necessari la mobilització del voluntariat i, a vegades, dels familiars.
Aquesta característica implica un encariment de l’oci ja que a més de la despesa normal de la seva participació hi ha la despesa que ocasiona l’acompanyant.
A més, i com qualsevol activitat de qualsevol col•lectiu, hi ha els costos indirectes (i no tan indirectes) com la informació, el telèfon, la tramitació burocràtica i tot el que hi vulguem afegir. No sempre aquest cost queda anotat contablement i pareix, per tant, que el percentatge que aporten les administracions per exemple, és molt més gran que el que en realitat és. Resultant que un col•lectiu que aporta més (sense comptar el temps, que seria el més valuós) és el voluntari. Mirant els pressuposts dels darrers anys ens adonarem que no hi ha cap partida que ho especifiqui!
El voluntari te el dret de que la seva dedicació no el comporti cap despesa. Crec important que cadascú estigui disposat a seguir com esta (ha de saber que te aquest possibilitat però). El que és imprescindible es que es quantifiqui, activitat per activitat, cridada per cridada, i que administració, socis, familiars, etc. sebin el que representa.
8.- El Club Vidalba, un club esportiu?
9.- Entitat amb declaració d’Utilitat Pública.
10.- Fundació Vidalba.
11.- Vidalba fins a on. Vidalba fins quant?
12.- Les relacions d’altres entitats de discapacitats i Vidalba.
13.- Vidalba fora de Menorca.
14.- Els socis i Vidalba.
15.- La comunitat estrangera, sobre tot britànica, i Vidalba.
16.- Nous objectius, mateixos problemes.
17.- Administració Pública i discapacitats.
18.- A manera de conclusions.
Un dels condicionant que tenen molts de discapacitats és la falta d’autonomia per fer moltes coses. Falta de mobilitat tant personal com espaial, falta de capacitat de decisió, etc. Açò implica que per a fer una activitat és necessari la mobilització del voluntariat i, a vegades, dels familiars.
Aquesta característica implica un encariment de l’oci ja que a més de la despesa normal de la seva participació hi ha la despesa que ocasiona l’acompanyant.
A més, i com qualsevol activitat de qualsevol col•lectiu, hi ha els costos indirectes (i no tan indirectes) com la informació, el telèfon, la tramitació burocràtica i tot el que hi vulguem afegir. No sempre aquest cost queda anotat contablement i pareix, per tant, que el percentatge que aporten les administracions per exemple, és molt més gran que el que en realitat és. Resultant que un col•lectiu que aporta més (sense comptar el temps, que seria el més valuós) és el voluntari. Mirant els pressuposts dels darrers anys ens adonarem que no hi ha cap partida que ho especifiqui!
El voluntari te el dret de que la seva dedicació no el comporti cap despesa. Crec important que cadascú estigui disposat a seguir com esta (ha de saber que te aquest possibilitat però). El que és imprescindible es que es quantifiqui, activitat per activitat, cridada per cridada, i que administració, socis, familiars, etc. sebin el que representa.
8.- El Club Vidalba, un club esportiu?
9.- Entitat amb declaració d’Utilitat Pública.
10.- Fundació Vidalba.
11.- Vidalba fins a on. Vidalba fins quant?
12.- Les relacions d’altres entitats de discapacitats i Vidalba.
13.- Vidalba fora de Menorca.
14.- Els socis i Vidalba.
15.- La comunitat estrangera, sobre tot britànica, i Vidalba.
16.- Nous objectius, mateixos problemes.
17.- Administració Pública i discapacitats.
18.- A manera de conclusions.
Debat-2
4.- Esport oficial i esport adaptat.
Per clarificar el punt hem de dir que l’esport per a persones amb discapacitat és un esport adaptat. Normatives, categories, competicions, etc. es fan amb uns paràmetres establerts segons les discapacitats. Ho sigui que adapten l’esport a les possibilitats del discapacitat.
Quan nosaltres rallam d’esport adaptat ho feim també quan rallam d’esports amb ells!
Son dos conceptes molt diferents.
Si Vidalba és un club esportiu. Si volem relacionar-nos amb l’exterior. Si volem participar en competicions, etc. tot i que podríem discutir si ens agraden les divisions, les normatives i el que sigui (ho discutiria tot) hem de promocionar l’esport oficial. A més, a ells els agrada molt competir (son com tots).
Hem de seguir idò fent el que intentam fer amb la petanca adaptada (per exemple?). Hem de dedicar més esforços (s’hi n’hi ha) a altres esports, i a la mateixa petanca, i que juguin entre ells, potenciant les seves categories? Ho hem de cercar més vincles de convivència? Ho ja està be com esteim?.
Quan sortim, viatge a Anglaterra, Special Olímpics, FEEDI, etc. Que pretenem que facin, que és el més important, que guanyin? que participin? que s’ho passin be? Que passaria si quedessin els darrers en tot?
Des del meu punt de vista crec que senzillament hi ha que participar en més sortides i com ara, improvisar. Valor més les experiències (fins que un dia una sigui negativa i tinguem que modificar els esquemes) que els resultats (que també m’agraden). Açò, però, indica més dedicació d’algú a aquestes tasques. Tan la FEEDI com els Discapacitats Físics, com Specials Olímpics, donen prou sortides si algú els du endavant. També implica una despesa important, possiblement pel participant i per Vidalba si ha de pagar les despeses del acompanyant. Queda obert.
5.- El paper del voluntariat. El paper dels familiars.
Sí ens atenem al que diu la Llei del Voluntariat, aquest és imprescindible. La societat no pot assumir el cost que significaria professionalitzar tot el que fan. Així i tot açò no és el més important.
El voluntariat és important pel fet de ser una manera de fer humana. Gent disposada a fer coses pels altres sense interès. El que no s’enten de la dita Llei és que si un voluntari es compromet (signa un paper de compromís com a voluntari), pugui ser “empapelat” si no fa les seves “obligacions”! Ni els polítics tenen aquest compromís!
Vidalba es nodreix i viu gracies al voluntariat. Persones que accepten (sense papers) compartir unes estones, unes activitats, amb persones que per ells tot sols no ho podrien fer. Persones que aporten idees, temps i doblers (encara que sigui indirectament) a una finalitat, que la vida dels que ho volen compartir sigui de més qualitat.
Els familiars no tenen una llei especifica però també tenen obligacions. A més, també volen el millor per a la persona discapacitada. Però així com el voluntariat vol assumir una funció, el familiar necessitat “descansar” d’aquesta funció.
El familiar necessita trobar espais on la persona discapacitada trobi el seu lloc, un espai per compartir amb algú, un espai que donen vida.
Aquest espai no és necessàriament Vidalba, seria negatiu, però si que Vidalba ho pot ser per alguns. De fet ja ho és.
Denot, però , que hi ha un trencament entre el que pot fer Vidalba i el que necessiten els familiars. Que els papers d’uns i dels altres no és assumit o no és clars o encara hi falta molta pedagogia. És el que hem de trobar.
Per clarificar el punt hem de dir que l’esport per a persones amb discapacitat és un esport adaptat. Normatives, categories, competicions, etc. es fan amb uns paràmetres establerts segons les discapacitats. Ho sigui que adapten l’esport a les possibilitats del discapacitat.
Quan nosaltres rallam d’esport adaptat ho feim també quan rallam d’esports amb ells!
Son dos conceptes molt diferents.
Si Vidalba és un club esportiu. Si volem relacionar-nos amb l’exterior. Si volem participar en competicions, etc. tot i que podríem discutir si ens agraden les divisions, les normatives i el que sigui (ho discutiria tot) hem de promocionar l’esport oficial. A més, a ells els agrada molt competir (son com tots).
Hem de seguir idò fent el que intentam fer amb la petanca adaptada (per exemple?). Hem de dedicar més esforços (s’hi n’hi ha) a altres esports, i a la mateixa petanca, i que juguin entre ells, potenciant les seves categories? Ho hem de cercar més vincles de convivència? Ho ja està be com esteim?.
Quan sortim, viatge a Anglaterra, Special Olímpics, FEEDI, etc. Que pretenem que facin, que és el més important, que guanyin? que participin? que s’ho passin be? Que passaria si quedessin els darrers en tot?
Des del meu punt de vista crec que senzillament hi ha que participar en més sortides i com ara, improvisar. Valor més les experiències (fins que un dia una sigui negativa i tinguem que modificar els esquemes) que els resultats (que també m’agraden). Açò, però, indica més dedicació d’algú a aquestes tasques. Tan la FEEDI com els Discapacitats Físics, com Specials Olímpics, donen prou sortides si algú els du endavant. També implica una despesa important, possiblement pel participant i per Vidalba si ha de pagar les despeses del acompanyant. Queda obert.
5.- El paper del voluntariat. El paper dels familiars.
Sí ens atenem al que diu la Llei del Voluntariat, aquest és imprescindible. La societat no pot assumir el cost que significaria professionalitzar tot el que fan. Així i tot açò no és el més important.
El voluntariat és important pel fet de ser una manera de fer humana. Gent disposada a fer coses pels altres sense interès. El que no s’enten de la dita Llei és que si un voluntari es compromet (signa un paper de compromís com a voluntari), pugui ser “empapelat” si no fa les seves “obligacions”! Ni els polítics tenen aquest compromís!
Vidalba es nodreix i viu gracies al voluntariat. Persones que accepten (sense papers) compartir unes estones, unes activitats, amb persones que per ells tot sols no ho podrien fer. Persones que aporten idees, temps i doblers (encara que sigui indirectament) a una finalitat, que la vida dels que ho volen compartir sigui de més qualitat.
Els familiars no tenen una llei especifica però també tenen obligacions. A més, també volen el millor per a la persona discapacitada. Però així com el voluntariat vol assumir una funció, el familiar necessitat “descansar” d’aquesta funció.
El familiar necessita trobar espais on la persona discapacitada trobi el seu lloc, un espai per compartir amb algú, un espai que donen vida.
Aquest espai no és necessàriament Vidalba, seria negatiu, però si que Vidalba ho pot ser per alguns. De fet ja ho és.
Denot, però , que hi ha un trencament entre el que pot fer Vidalba i el que necessiten els familiars. Que els papers d’uns i dels altres no és assumit o no és clars o encara hi falta molta pedagogia. És el que hem de trobar.
Debat-1
L'agost de 2002 em vaig decidir a copiar unes notes que tenia escrites feia més d'un any a una llibreta. Crec que no les havia mostrat mai a ningú. Ara, moment en que alguns tenim intenció d'obrir un debat he recercat el document i, encarà el tenc!
No he volgut tocar una coma del que hi havia escrit. El que importa és la idea que tenia de debat. Durant aquest temps ens hem dedicat a altres afers, sobre tot a les activitats i també a altres debats. El fet és que crec que pot tenir alguna utilitat.
L'he dividit en tres blocs només per afecte de que no sigui cap desastre de llarg. Al final hi ha els punts que plantejava desenvolupar i que van quedar només amb el títol.
Potser algú s'animi!
* * * * * * * * * * * * * *
Esborrany de document de treball. Comentaris a títol personal.
1.- Per un congrés de Vidalba
Fa temps que em roda pel cap la necessitat de trobar un marc de discussió sobre el que és, el que fa, el que podria o hauria de fer, etc. Vidalba. Quina és la ideologia. Quin és el seu camí.
Hi ha uns estatuts. Hi ha una assemblea sobirana. Hi ha diferents coses però sempre he tingut la sensació de que falta alguna cosa. Que hi ha temes pels quals no trobam el marc de discussió o que el mateix fuig de les possibilitats de Vidalba, però que també Vidalba hi te cosa a dir.
No estic inventant res. Altres entitats han cercat un sistema per a tenir discussions més tècniques que, a la vegada, han marcat les línies d’actuació en certes matèries. El GOB, per exemple.
En aquests debats han pogut participar persones alienes a l’organització que també han pogut aportar més coneixements o altres maneres d’enfocar el problema.
Potser ens bastaria, i seria més efectiu, que aquest marc de discussió fos més ampla i propiciat per alguna altra entitat, l’Administració, per exemple. Així i tot, Vidalba tindria que fer alguna cosa per a saber que accepta i quin paper vol jugar.
Idò, a falta d’aquest marc global, creem el nostre. Facem un congrés de Vidalba.
2.- Fa falta un congrés de Vidalba? Per a que?
Més que demanar-me si fa falta un congrés de Vidalba crec que és millor dir que podem treure amb un congrés de Vidalba.
La falta, vindrà corresposta si ens demanam coses sobre nosaltres mateixos ho més globalment sobre el mon de les persones amb discapacitat.
El perquè és tant fàcil com dir que necessitam respostes.
Record les conclusions que trèiem els participants en la càtedra d’Oci i Temps Lliure per a discapacitats, sobre tot els que perteneixiem a entitats pràctiques o de voluntaris. Necessitam, i el que volem, és saber que fer, com fer les coses amb el que ara es sap, com evolucionar, com detectar els canvis, i unes mil coses més; i que, l’únic que podíem seguir fent era seguir fent feina amb sentit comú.
3.- El mon del discapacitat i Vidalba.
Cada dia el mon del discapacitat te més atenció. Familiars i administració (per no fer-ho llarg) han empès una serie de programes socials i entre ells ha sortit Vidalba.
Ha Menorca, Vidalba (DFEDF) ha estat pionera en l’organització de temes esportius. Si abans no he dit gaire cosa, ara tampoc no ens entendrem a explicar les bonances que per a les persones te l’esport.
El discapacitat és una persona com un altra, amb les mateixes necessitats, inquietuds, etc. el que passa és que per algun motiu no sempre els pot realitzar tot sol, de vegades ni sap que en te i se’l te que ajudar a que aflorin. Aquest és el motiu que fa que surtin entitats com Vidalba. Fer que el discapacitat tengui l’oportunitat de gaudir de la vida el més ampla possible. Com no totes les discapacitats son iguals, no tothom necessitarà el mateix ni obtindrà els mateixos resultats però la finalitat serà la mateixa.
No he volgut tocar una coma del que hi havia escrit. El que importa és la idea que tenia de debat. Durant aquest temps ens hem dedicat a altres afers, sobre tot a les activitats i també a altres debats. El fet és que crec que pot tenir alguna utilitat.
L'he dividit en tres blocs només per afecte de que no sigui cap desastre de llarg. Al final hi ha els punts que plantejava desenvolupar i que van quedar només amb el títol.
Potser algú s'animi!
* * * * * * * * * * * * * *
Esborrany de document de treball. Comentaris a títol personal.
1.- Per un congrés de Vidalba
Fa temps que em roda pel cap la necessitat de trobar un marc de discussió sobre el que és, el que fa, el que podria o hauria de fer, etc. Vidalba. Quina és la ideologia. Quin és el seu camí.
Hi ha uns estatuts. Hi ha una assemblea sobirana. Hi ha diferents coses però sempre he tingut la sensació de que falta alguna cosa. Que hi ha temes pels quals no trobam el marc de discussió o que el mateix fuig de les possibilitats de Vidalba, però que també Vidalba hi te cosa a dir.
No estic inventant res. Altres entitats han cercat un sistema per a tenir discussions més tècniques que, a la vegada, han marcat les línies d’actuació en certes matèries. El GOB, per exemple.
En aquests debats han pogut participar persones alienes a l’organització que també han pogut aportar més coneixements o altres maneres d’enfocar el problema.
Potser ens bastaria, i seria més efectiu, que aquest marc de discussió fos més ampla i propiciat per alguna altra entitat, l’Administració, per exemple. Així i tot, Vidalba tindria que fer alguna cosa per a saber que accepta i quin paper vol jugar.
Idò, a falta d’aquest marc global, creem el nostre. Facem un congrés de Vidalba.
2.- Fa falta un congrés de Vidalba? Per a que?
Més que demanar-me si fa falta un congrés de Vidalba crec que és millor dir que podem treure amb un congrés de Vidalba.
La falta, vindrà corresposta si ens demanam coses sobre nosaltres mateixos ho més globalment sobre el mon de les persones amb discapacitat.
El perquè és tant fàcil com dir que necessitam respostes.
Record les conclusions que trèiem els participants en la càtedra d’Oci i Temps Lliure per a discapacitats, sobre tot els que perteneixiem a entitats pràctiques o de voluntaris. Necessitam, i el que volem, és saber que fer, com fer les coses amb el que ara es sap, com evolucionar, com detectar els canvis, i unes mil coses més; i que, l’únic que podíem seguir fent era seguir fent feina amb sentit comú.
3.- El mon del discapacitat i Vidalba.
Cada dia el mon del discapacitat te més atenció. Familiars i administració (per no fer-ho llarg) han empès una serie de programes socials i entre ells ha sortit Vidalba.
Ha Menorca, Vidalba (DFEDF) ha estat pionera en l’organització de temes esportius. Si abans no he dit gaire cosa, ara tampoc no ens entendrem a explicar les bonances que per a les persones te l’esport.
El discapacitat és una persona com un altra, amb les mateixes necessitats, inquietuds, etc. el que passa és que per algun motiu no sempre els pot realitzar tot sol, de vegades ni sap que en te i se’l te que ajudar a que aflorin. Aquest és el motiu que fa que surtin entitats com Vidalba. Fer que el discapacitat tengui l’oportunitat de gaudir de la vida el més ampla possible. Com no totes les discapacitats son iguals, no tothom necessitarà el mateix ni obtindrà els mateixos resultats però la finalitat serà la mateixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)